Capcot i abatut esperava assegut l’arribada al seu destí. Despentinat, amb barba de quatre dies i la camisa arrugada sobresortint d’uns pantalons tacats i descosits, s’aïllava de la resta de passatgers que consumien les hores d’un dia qualsevol sense més objectiu que acabar-lo i esperar el següent.
Ell no. Per a ell els dies ja no eren normals. Res tenia importància. Ni el matí ni la nit. S’arrossegava esperant un final que havia d’arribar i frisava per que no trigués.
Ja feia un any del principi de la fi. Havia perdut l’única dona que podia estimar, la que havia fet que tot plegat tingués sentit, la que havia portat color a un cor gris, la que desbordant d’alegria havia il.luminat la seva vida fins aquell dia. Ara però, la llum s’havia acabat.
Tres cents seixanta-cinc dies quedaven enrere. Dotze mesos de foscor malvivint pels racons d’un túnel sense fi. I ara, s’enfrontava al que semblava ser el final del seu patiment, però no pas de la manera que hauria desitjat.
Les paraules d’aquell doctor havien estat clares...: No coneixem cap tractament per a la seva malaltia, preveiem una degeneració progressiva i un desenllaç dolorós.
No podia entendre el que li estava passant. La seva ment no arribava a assimilar el que en aquell període de la seva vida l’havia sacsejat violentament deixant-lo en el que ara mateix era… un sac de merda!
Mentre esperava a l’andana, sis estacions enrere, s’havia aturat davant l’anunci d’una exposició de pintura que reproduïa en un gran plafó la coneguda obra de Munch: El crit.
Aquella imatge reflectia el que per dins el corroïa dia rera dia. Ell també cridava i tampoc ningú el sentia. Ell també estava sol i igualment el dolor el trinxava per dins.
Li semblava haver llegit a algun lloc que les llàgrimes que no es vessen van al cor i fan una crosta que el temps endureix i fa més difícil de treure.
Havia sentit que hi ha malalties que provoquem nosaltres mateixos; que el cervell té la mateixa capacitat de construir que de destruir i que la ment pot generar energies negatives que destrueixen el nostre cos sense aturador.
Res d’això tenia importància ja. Alea jacta est, alea jacta est es repetia un cop i un altre...
Va notar que algú li acariciava la cara. Va aixecar la mirada i observà com, davant seu, un infant de pell bruna i cabell rinxolat se’l mirava amb ulls brillants. Un somriure se li dibuixava sinuosament de galta a galta i li oferia una piruleta vermella amb una mà, mentre l’altra s’agafava a la camisa del que semblava havia de ser el seu pare, un home sense braços assegut a una cadira de rodes i que parlava animadament amb una dona de faccions orientals que estava al seient del costat.
El brogit del metro es transformà en silenci. La multitud que s’aplegava en aquell vagó es va fer invisible als seus ulls i una fredor estranya va recórrer la seva esquena. Era la glaçada presència de la mort que el venia a buscar? O era el rebrot de la vida en el seu interior?
Davant seu s’aplegava la lluita, l’esperança, la força, la constància, la il.lusió, la voluntat, l’alegria, la bellesa, l’amor, la tendresa,… en definitiva… la vida
Una llàgrima s’esculà lentament per aquell nas boterut. Era la primera vegada que això succeïa. La crosta es començava a trencar. Hi havia llum al final del túnel. No sabia com però la seva ment generava energia i transformava un pensament inesperat:
Me'n sortiré!!
Propera parada: Hospital Clínic
Per compartir aquest relat copia i enganxa aquest link en un missatge instantani o correu electrònic.