el relat de... 

Recordo perfectament on era quan em va sonar el mòbil; corrent direcció la font de la Caramella, a 175 pulsacions per minut per una pista de terra i pedres, suant a ple Agost sota un sol infernal:

- Josep, l’avi està a l’hospital, està molt malament. Els metges han dit que és qüestió de dies. - No em va sortir cap resposta i vaig penjar.

M’havia aturat un moment per contestar la trucada de la meva germana i aprofitar per recuperar l’alè quan vaig notar que em marejava i em costava respirar, les cames em tremolaven i em vaig deixar caure segut a terra. Una hora més tard un pagès que baixava d’una finca propera em va recollir en estat d’adducció total i em va portar fins a casa.

Al dia següent, pujat al primer autocar que feia el recorregut Tortosa-Barcelona, vaig tenir prop de tres hores per repassar el que havien estat els últims 35 anys amb el meu avi. Els records anaven succeint un darrera l’altre, desordenats, donant prioritat als més intensos i rescatant de la memòria alguns que feia molt de temps que no recordava: quan el meu avi em va ensenyar a anar en bici amb només dues rodes, vaig tornar a casa amb els colzes i els genolls pelats, els pantalons i la camisa esgarrats. O quan em va portar al zoològic per descobrir una realitat que fins aquell moment només existia a la tele o als contes. O quan vaig oblidar l’aniversari de la meva primera xicota i l’avi li va comprar un ram de flors, portant-li i dient-li que era de part meva, que tenia l'examen de selectivitat i no li havia pogut portar personalment.

Quan l’avia Carme va morir de càncer uns mesos abans de que jo nasqués, l’avi Joan va caure en una gran depressió i va venir a viure a casa dels pares, d’on ja no va marxar mai més perquè va ser un element clau dins l’organització familiar. Els meus pares sempre han treballat els dos, per tirar endavant i que no ens faltés res a ningú, i l’avi se’n feia càrrec de la meva germana i de mi. No m’equivoco en afirmar que la Marta i jo vam passar molt més temps amb el meu avi, que amb els meus pares.

A l’entrar a l’habitació 302 i veure al meu avi postrat al llit sense poder moure ni un múscul, em van agafar ganes de plorar, però em vaig refer al recordar les frases que m’havia inculcant amb el temps: “els problemes s’han d’encarar i les circumstàncies s'han d'encaixar”.

- Et pot veure i sentir, però no es pot moure ni parlar– va dir la metgessa just abans de sortir de l’habitació.

Vaig sortir al passadís per agafar una cadira de rodes abandonada en doble filera, vaig pujar-hi el meu avi i vam abandonar l’hospital sense que ningú se n’adonés. Tenia preparat el guió del que havia de ser un dels dies més especials de la meva vida, suposo que també ho seria per al meu avi, així que sense perdre el temps vam pujar al bus 113, amb el qual vam recórrer el barri de la Barceloneta. Ell amb la cara pegada al vidre, i jo al costat comentant-li els llocs i els aconteixements que havia viscut feia molts anys: “aquí vas néixer..”, “allí vas estudiar...”, “aquí et vas declarar a l’àvia...”, “en aquell taller vas treballar 8 anys...”. Vam canviar de línia de bus dos cops, per continuar recorrent la Barcelona de la seva vida, de la meva vida, de la nostra vida; recordant, saborejant, com quan érem inseparables i ell aprofitava qualsevol excusa per inculcar-me valors o per educar-me per ser una persona “de profit”.

- Avi, ara farem l'última parada - li vaig dir.

Vam entrar al cementiri amb un gran ram de flors que vaig deixar davant la tomba de l'àvia Carme. El meu avi l'havia estimat amb bogeria i mai l'havia oblidat. Fins feia tres anys, que podia caminar per si mateix, havia anat diàriament a visitar la tomba per portar-li flors, a excepció dels dies que havia estat malalt.

Em vaig allunyar fent un volt, per deixar-lo a soles una estona amb la seva estimada. En tornar mitja hora més tard el vaig trobar amb un somriure dibuixat a la cara, una llàgrima recorrent la galta; havia deixat de respirar.